Des que ens van dir que estem en crisi, sembla que la gent tant sols parla de
bancs. Dels bancs on la gent guarda els diners, és clar. Però, qui pensa en els
altres bancs? En els bancs de les places o dels parcs on seu la gent gran a prendre
la fresca, on les famílies descansen i els joves potser riuen i si tenen sort es foten
mà. Els bancs on passa la vida de la ciutat i on es desenvolupen activitats socials
quotidianes i bàsiques. Ningú parla d'aquests bancs, ni de la seva component
humana. I potser hauríem de fer-ho. Perquè estan en perill d'extinció, almenys a la
ciutat de Barcelona.
Allà on vas, a places i passeigs, pots ser testimoni d'un canvi que, no per no cridar
l’atenció deixa de ser important: els bancs als quals hem estat acostumats, on
caben tres o quatre persones, van sent substituïts per cadires unipersonals que a
voltes ni tan sols s'agrupen. De vegades veus com, on hi havia un banc, apareix
una cadira sola, trista al mig d'una vorera. És com a la pel·lícula “La Invasió dels
Ultracossos”, una mena d'atac silenciós a la vida comú al carrer, que va
transformant-ho tot sense que gairebé te n'adonis. Una nit te’n vas al llit i quan
despertes el teu entorn ha canviat sobtadament, i a més ningú t'ha demanat
permís. On hi havia bancs per ajuntar-se amb la colla, o establir petits contactes
amb la gent del voltant, potser ara hi ha seients que no conviden gaire a la reunió.
I a poc a poc la vida del carrer es va apagant, esvaint. “No amb un esclat, sinó amb
un gemec”, que diria el poeta.
L'Ajuntament de Barcelona emmarca aquest tipus d'accions dins de la seva política
“d'Urbanisme Preventiu”. És a dir, de nou emparant-se en la coneguda “seguretat
ciutadana” i en el sagrat “civisme” proposen aquestes intervencions que segons ells
milloren els espais comuns (i la seva imatge) en impedir que la gent faci un ús
“dolent” del mobiliari urbà. Una nova crida a la por per imposar de mica en mica les
seves antiquades i estèrils maneres de concebre l'espai urbà. I nosaltres pensem:
“por? Por de què? Por a qui?”. Al sense sostre que potser farà servir el banc per
fotre la migdiada o a les àvies que passaran la tarda assegudes en ell? Als
immigrants o a les prostitutes amb qui també compartim espai urbà? A un grup de
joves que potser fan “botellón” o mengen pipes i embruten aquesta ciutat tan
llampant i respectuosa i moderna i europea?
Són aquests els usos dolents del mobiliari urbà? Nosaltres no estem gens segures
de què ho siguin. És més, ens preguntem si és possible que tal concepte hagi
d’existir, o almenys que només siguin unes les que diuen quin ús del que és públic
és correcte o incorrecte. Com diu la dita “Feta la llei, feta la trampa”, i no pot ser
que tant una com l'altra sempre les facin les mateixes persones, sense consultar
res a ningú i amb total impunitat.
Per tot això, i perquè creiem que un banc és més que un banc i que a més són de
tota la ciutadania, fem una crida a la seva transformació col·lectiva, a la imaginació
i a la creació de nous usos per a allò que ens envolta en el nostre dia a dia i que
ens volen treure sense que ens n’adonem. I com potser no teniu molt clar per on
començar, a la plaça Osca de Sants us mostrem unes formes bàsiques d'intervenció
per a transformar aquestes cadires tan maques i avorrides en bancs reals que
tornin a allotjar vida. Aquest hauria de ser el veritable sentit de l'espai urbà. No
deixem que ens ho facin oblidar.
FEM CAURE L'IMPERI DE LA CADIRA SOLITÀRIA!
Per uns barris més vius ALLIBEREM ELS BANCS I LES BANQUETES!